SINDICATS: SOLUCIÓ O PROBLEMA?

Hemos  pedido permiso a Ramón Bueno para reproducir el escrito  que difundió el mes de febrero de este año reflexionando  sobre la situación sindical que vivimos en el Ayuntamiento. A pesar de haberse publicado hace meses, lamentablemente el argumentario que nos propone sigue teniendo una vigencia  total. Por eso hemos decidido reproducirlo. Aquí lo tenéis.

SINDICATS: SOLUCIÓ O PROBLEMA?

Quan em plantejo emetre la meva opinió sobre la situació sindical generada en les darreres setmanes a l’Ajuntament de Santa Coloma, no puc evitar tenir la sensació que per la meva situació laboral, professional i personal, aquesta opinió no deixarà de resultar quelcom extemporani i, per tant, tal vegada inconvenient.

Tot i així, m’animo a fer-ho quan m’adono que en cap cas la meva opinió no superarà en extemporaneïtat la pretensió de sotmetre a treballadors i treballadores que desenvolupen la seva tasca amb professionalitat, diligència i precarietat des de fa 4, 8, 10 o més anys, a processos de selecció extemporanis i amb criteris d’igualtat, mèrit i capacitat que han de regir l’accés a la funció pública, aplicats de manera extemporània.

La meva opinió tampoc superarà en inconveniència el fet que aquesta situació hagi estat plantejada en els termes que s’ha fet, precisament des d’una organització que es reclama SINDICAL i que fins ara, si més no a mi no em consta, mai havia dut a terme públicament cap acció per reclamar solucions a la situació real de precarietat contractual que pateixen molts i moltes treballadores de la nostra i d’altres administracions.

No n’he de fer res del perfil ni el currículum de l’assessor legal al qual aquesta organització dita sindical ha encarregat la redacció del recurs presentat. Ara bé, deixeu-me dir que sovint els “companys de viatge” delaten inevitablement el lloc a on volem arribar.

No seré jo qui defensi les “portes del darrera” per accedir a la funció pública. Sempre he defensat el màxim rigor en aquest tema. Però, davant d’un cúmul d’irregularitats com el que tenim –responsabilitat no dels treballadors sinó de l’administració– i davant del qual els sindicats no haurien de mirar cap a un altre costat, crec que s’equivoquen o tenen mala voluntat aquells que posen en dubte la posició dels treballadors i treballadores immersos i perjudicats per aquestes situacions injustes; s’equivoquen aquells que amb excuses falsament sindicals amenacen amb prendre decisions que fan trontollar encara més la situació de les persones afectades.

Són els treballadors afectats per les irregularitats, víctimes i no beneficiaris de la precarietat. Sempre!! Els matisos que alguns casos particulars (i minoritaris) poden suggerir a aquesta afirmació genèrica, en tot cas s’haurien de parlar i corregir de cara al futur, una vegada tancat positivament per als treballadors aquest episodi de caos contractual.

Opino que en la jerarquia de valors a defensar pels sindicats a qualsevol empresa i també a l’Administració, està en primer lloc el dret al treball de tota persona que vulgui treballar i a continuació la qualitat i estabilitat d’aquest treball.

A partir d’aquí, és clar que hi ha bens jurídics que mereixen la nostra atenció i defensa sindical, com són la imparcialitat de l’administració, les formes d’accés a la funció pública i d’altres. Però aquests bens jurídics, al contrari que la defensa del treball i la seva qualitat, no son competència exclusiva dels sindicats, sinó que interessen tota societat i, per tant, la seva defensa ha d’estar assumida per tots els estaments interessats a mantenir un sistema democràtic i no tan sols pels sindicats.

I encara més. Penso que si fruit d’una mala gestió per part de l’administració de les formes, principis d’accés i desenvolupament del treball públic (interessada o no i, per què no dir-ho, per falta de vigilància sindical), es genera una situació que fa entrar en conflicte aquests principis generals i els interessos concrets de treballadors i treballadores concretes, l’únic posicionament coherent i honrat dels sindicats, previ a qualsevol matís, ha de ser liderar la reclamació i aplicació del principi de “in dubio pro operario” i reclamar de manera ferma i intransigent la consolidació de tots el llocs de treballs afectats. Sense matisos.

Però és justament en aquest punt on comença el veritable motiu de preocupació sindical. Fins aquí només veig (que no és poc) l’aprofitament oportunista i irresponsable de l’espai sindical d’un grup que tinc la sospita que ni tan sols representa el col·lectiu que es diu que representa.

En aquest punt comença el veritable problema perquè aquesta utilització espúria de les possibilitats que dóna la llibertat sindical és possible per la situació real d’irregularitats que fa molt de temps hauria d’estar abordada i resolta a traves de la negociació sindical. Això sí és un problema.

Aquesta voluntat d’utilització no seria preocupant ni tindria futur si no fos per aquesta sensació de desordre sindical i “campi qui pugui” que vivim; si no fos per “l’orfandat” sindical en la què es desenvolupa la nostra vida laboral; si no fos pel buit i la renúncia de cap força sindical a conèixer i liderar les inquietuds i problemes grans i petits dels treballadors i treballadores; a posar-se al capdavant de les persones a les que diuen representar (als que mai pregunten), evitant així que l’espai sindical sigui ocupat per oportunistes i evitant també que l’arbitrarietat i la subjectivitat siguin les pautes de relació laboral entre treballadors (un a un) i empresa. Això sí és un problema.

La dinàmica sectària dels sindicats al tancar-se cadascú en les seves Seccions Sindicals i dimitir de l’obligació de representar de manera unitària, de convocar la unitat i gestionar les aspiracions de tota la plantilla col·lectivament, els aïlla i els fa aparèixer com a trames i grups d’interessos particulars que perden tota capacitat d’interlocució amb els treballadors i tota autoritat real davant de l’empresa, quedant reduïts a la condició de “tràmit legal” preceptiu. Això sí és un problema.

No cal dir que aquetes opinions les faig des del profund convenciment que la crisi de representació sindical ens resulta ruïnosa com a treballadors i és una llosa sobre el futur dels nostres drets. També cal dir que una adequada representació i l’existència d’organitzacions sindicals fortes esdevé quelcom imprescindible per al funcionament democràtic de qualsevol empresa, però molt especialment de les administracions públiques.

Que ningú s’equivoqui, una plantilla mal representada només convé a empreses de perfil autoritari i antidemocràtic.

De totes maneres, no em feu gaire cas. Em faig gran i em temo que m’estic tornant una mica rondinaire.

Ramon Bueno

07/02/2016