Hemos pedido permiso a Ramón Bueno para reproducir el escrito que difundió el mes de febrero de este año reflexionando sobre la situación sindical que vivimos en el Ayuntamiento. A pesar de haberse publicado hace meses, lamentablemente el argumentario que nos propone sigue teniendo una vigencia total. Por eso hemos decidido reproducirlo. Aquí lo tenéis.
SINDICATS: SOLUCIÓ O PROBLEMA?
Quan em plantejo emetre la meva opinió sobre la
situació sindical generada en les darreres setmanes a l’Ajuntament de Santa
Coloma, no puc evitar tenir la sensació que per la meva situació laboral,
professional i personal, aquesta opinió no deixarà de resultar quelcom extemporani
i, per tant, tal vegada inconvenient.
Tot i així, m’animo a fer-ho quan m’adono que en
cap cas la meva opinió no superarà en extemporaneïtat la pretensió de
sotmetre a treballadors i treballadores que desenvolupen la seva tasca amb
professionalitat, diligència i precarietat des de fa 4, 8, 10 o més anys, a
processos de selecció extemporanis i amb criteris d’igualtat, mèrit
i capacitat que han de regir l’accés a la funció pública, aplicats
de manera extemporània.
La meva opinió tampoc superarà en inconveniència
el fet que aquesta situació hagi estat plantejada en els termes que s’ha
fet, precisament des d’una organització que es reclama SINDICAL i que fins ara,
si més no a mi no em consta, mai havia dut a terme públicament cap acció per
reclamar solucions a la situació real de precarietat contractual que
pateixen molts i moltes treballadores de la nostra i d’altres administracions.
No n’he de fer res del perfil ni el currículum de
l’assessor legal al qual aquesta organització dita sindical ha encarregat la
redacció del recurs presentat. Ara bé, deixeu-me dir que sovint els “companys
de viatge” delaten inevitablement el lloc a on volem arribar.
No seré jo qui defensi les “portes del darrera”
per accedir a la funció pública. Sempre he defensat el màxim rigor en aquest
tema. Però, davant d’un cúmul d’irregularitats com el que tenim
–responsabilitat no dels treballadors sinó de l’administració– i davant del
qual els sindicats no haurien de mirar cap a un altre costat, crec que
s’equivoquen o tenen mala voluntat aquells que posen en dubte la posició dels
treballadors i treballadores immersos i perjudicats per aquestes situacions
injustes; s’equivoquen aquells que amb excuses falsament sindicals amenacen amb
prendre decisions que fan trontollar encara més la situació de les persones
afectades.
Són els treballadors afectats per les
irregularitats, víctimes i no beneficiaris de la precarietat. Sempre!! Els
matisos que alguns casos particulars (i minoritaris) poden suggerir a aquesta
afirmació genèrica, en tot cas s’haurien de parlar i corregir de cara al futur,
una vegada tancat positivament per als treballadors aquest episodi de caos
contractual.
Opino que en la jerarquia de valors a defensar
pels sindicats a qualsevol empresa i també a l’Administració, està en primer
lloc el dret al treball de tota persona que vulgui treballar i a continuació la
qualitat i estabilitat d’aquest treball.
A partir d’aquí, és clar que hi ha bens jurídics
que mereixen la nostra atenció i defensa sindical, com són la imparcialitat de
l’administració, les formes d’accés a la funció pública i d’altres. Però
aquests bens jurídics, al contrari que la defensa del treball i la seva
qualitat, no son competència exclusiva dels sindicats, sinó que interessen tota
societat i, per tant, la seva defensa ha d’estar assumida per tots els
estaments interessats a mantenir un sistema democràtic i no tan sols pels
sindicats.
I encara més. Penso que
si fruit d’una mala gestió per part de l’administració de les formes, principis
d’accés i desenvolupament del treball públic (interessada o no i, per què no
dir-ho, per falta de vigilància sindical), es genera una situació que fa entrar
en conflicte aquests principis generals i els interessos concrets de
treballadors i treballadores concretes, l’únic posicionament coherent i honrat
dels sindicats, previ a qualsevol matís, ha de ser liderar la reclamació i
aplicació del principi de “in dubio pro operario” i reclamar de manera ferma i
intransigent la consolidació de tots el llocs de treballs afectats. Sense
matisos.
Però és justament en aquest punt on comença el
veritable motiu de preocupació sindical. Fins aquí només veig (que no és poc)
l’aprofitament oportunista i irresponsable de l’espai sindical d’un grup que
tinc la sospita que ni tan sols representa el col·lectiu que es diu que
representa.
En aquest punt comença el veritable problema
perquè aquesta utilització espúria de les possibilitats que dóna la llibertat
sindical és possible per la situació real d’irregularitats que fa molt de temps
hauria d’estar abordada i resolta a traves de la negociació sindical. Això sí
és un problema.
Aquesta voluntat d’utilització no seria preocupant
ni tindria futur si no fos per aquesta sensació de desordre sindical i “campi
qui pugui” que vivim; si no fos per “l’orfandat” sindical en la què es
desenvolupa la nostra vida laboral; si no fos pel buit i la renúncia de cap
força sindical a conèixer i liderar les inquietuds i problemes grans i petits
dels treballadors i treballadores; a posar-se al capdavant de les persones a
les que diuen representar (als que mai pregunten), evitant així que l’espai
sindical sigui ocupat per oportunistes i evitant també que l’arbitrarietat i la
subjectivitat siguin les pautes de relació laboral entre treballadors (un a un)
i empresa. Això sí és un problema.
La dinàmica sectària dels sindicats al tancar-se
cadascú en les seves Seccions Sindicals i dimitir de l’obligació de representar
de manera unitària, de convocar la unitat i gestionar les aspiracions de tota
la plantilla col·lectivament, els aïlla i els fa aparèixer com a trames i grups
d’interessos particulars que perden tota capacitat d’interlocució amb els
treballadors i tota autoritat real davant de l’empresa, quedant reduïts a la
condició de “tràmit legal” preceptiu. Això sí és un problema.
No cal dir que aquetes opinions les faig des del
profund convenciment que la crisi de representació sindical ens resulta ruïnosa
com a treballadors i és una llosa sobre el futur dels nostres drets. També cal
dir que una adequada representació i l’existència d’organitzacions sindicals
fortes esdevé quelcom imprescindible per al funcionament democràtic de
qualsevol empresa, però molt especialment de les administracions públiques.
Que ningú s’equivoqui, una plantilla mal
representada només convé a empreses de perfil autoritari i antidemocràtic.
De totes maneres, no em feu gaire cas. Em faig
gran i em temo que m’estic tornant una mica rondinaire.
Ramon Bueno
07/02/2016
